L’autor es proposa donar una explicació al fet que hi hagi tantes persones que són capaces de cometre els crims més aberrants en nom de la seva identitat religiosa, ètnica, nacional o d’altra mena.
L’autor critica la concepció essencialista i reduccionista –tot i que ell no usa aquests termes– de la identitat com a pertinença a una única comunitat, sigui nacional, de llengua o de religió. La identitat, única i individual de cada persona, és complexa, composta, i es conforma a partir de la pertinença a una o diverses col·lectivitats en cadascun dels factors identificadors superposats: nacionalitat, llengua, tradició religiosa, ètnia, raça, sexe, preferència sexual, medi social, professió, ideologia, partit, etc. En la major part de casos, els elements que formen la identitat no són innats (ni tan sols els factors racials tenen el mateix pes en distintes societats), sinó que són determinats per la influència de l’entorn: la identitat es construeix i es transforma al llarg de l’existència. Per tant, la identitat no es descobreix (no en prenem consciència d’una identitat predeterminada), sinó que es conforma a poc a poc per mitjà de la influència dels altres.
Tanmateix, quan una d’aquestes pertinences o col·lectivitats se sent amenaçada o perseguida, ja sigui de manera real o imaginada, o quan hom se sent exclòs o marginat per la seva pertinença a una comunitat, el factor que determina aquesta identitat es converteix en predominant, i envaeix i oculta tots els altres. Es creen així divisions tallants entre “ells” i “nosaltres”, i quan dues d’aquestes comunitats viuen enfrontades, sovint els membres de cada comunitat es veuen sotmesos a la influència dels elements més radicals, demagogs o violents, la qual cosa pot arribar a ocasionar o a justificar els actes més cruels i sanguinaris contra els membres de l’altra comunitat, com guerres, assassinats i matances, que es justifiquen com a legítima defensa dels “nostres” o com a “justa venjança” contra els enemics.
L’autor adverteix contra dos errors que des de l’exterior d’un conflicte podem cometre: l’un és el d’adjudicar a un dels grups el paper permanent de víctima –paper que molt sovint s’atribueixen ambdós grups–, i a l’altre el de botxí, ja que aquest paper es pot capgirar, i l’atribució primitiva pot servir de justificació a les revenges més cruentes. L’altre és el de considerar que els conflictes ètnics i les matances periòdiques que es produeixen són un mal inevitable producte de la naturalesa humana; ans al contrari, aquests fets es produeixen com a conseqüència de la visió tribal de la identitat com a essencialista i excloent, que si bé avui és majoritària en el món, pot deixar de ser-ho si admetem una visió més plural i complexa. Els individus que per les seves circumstàncies es troben en una posició intermèdia pertanyent a dos grups respecte al mateix factor (individus bilingües o que pertanyen a dues ètnies, a dues nacionalitats...) poden servir de pont i d’unió, de ciment entre les comunitats o cultures en què viuen.
L’autor dedica també un capítol als problemes de la immigració, i a la necessitat de respecte mutu. Quan l’immigrant es veu menyspreat, pot adoptar postures de rebuig per tal d’afirmar la part de la seva identitat que es veu agredida. És necessari l’acolliment i el respecte per ambdues bandes, per tal que l’immigrant se senti amb dret a criticar i a ser criticat, i a examinar quins aspectes de la seva cultura ha d’abandonar perquè són incompatibles amb els del país d’acollida.
L’autor dedica una part del llibre a l’anàlisi de les societats musulmanes. Des d’una perspectiva laica, constata que la tolerància o el fanatisme no són característics o exclusius de cap doctrina o religió, i que totes admeten diferents interpretacions. Si bé avui l’islamisme és vist des de l’exterior sota les seves perspectives i accions més extremistes, i en canvi en el països de tradició cristiana la religió és compatible amb la llibertat i la democràcia, no sempre ha estat així. A Occident, la instauració de la democràcia i la llibertat ha estat progressiva i incompleta, i extremament tardana; i sovint l’impuls alliberador ha vingut de persones que se situaven al marge de la religió, mentre que les esglésies cristianes s’han limitat a seguir-lo amb més o menys reticències. En canvi, al món musulmà hi ha una llarga tradició de convivència i de tolerància amb altres creences i religions, que hauria estat impossible, fins a èpoques ben recents, als països cristians.
L’autor es pregunta per què s’ha produït el canvi de relacions de tolerància o intolerància entre el món cristià i el musulmà, i considera que les societats influeixen en les religions. A Europa, les societats occidentals s’han conformat sota les influències del dret romà i de la filosofia grega; l’enfortiment de la ciència i l’avanç de les idees republicanes i laiques, han fet que l’Església no tingués més remei que retrocedir, resignar-se i adaptar-se. En canvi, l’Islam va tenir una tradició de tolerància quan la societat àrab se sentia forta i es trobava al capdavant en la transmissió de la filosofia clàssica i en altres aportacions culturals pròpies.
A partir del segle XV, l’Europa occidental va iniciar una etapa d’avançament accelerat que l’autor qualifica de “primavera de la humanitat”: una “revolució total –científica, tecnològica, industrial, intel·lectual i moral–”. D’aquesta entrada en la modernitat se’n van veure exclosos altres pobles i civilitzacions, que quedaven endarrerits. A partir d’aleshores, l’entrada en la modernitat, identificada amb Occident, ha estat vista com una renúncia parcial a la pròpia identitat, i en moltes ocasions ha provocat el rebuig i el retorn a posicions arcaiques. Aleshores, el dilema que s’ha plantejat al món àrab, com en altres llocs, és el de com modernitzar-se sense perdre la identitat, com assimilar la cultura occidental sense perdre la pròpia i sense sotmetre’s a Occident. La resposta a aquest problema va arribar en primer lloc per via del nacionalisme (Nasser n’és l’exemple més prominent). Només a partir del fracàs del nacionalisme per a resoldre el problema del subdesenvolupament, ha tingut l’integrisme religiós oportunitat a expandir-se per una part important de la població.
L’autor es planteja les causes de l’augment de la identificació religiosa com a element central de la identitat per part de moltes persones en els últims anys. Entre altres, el fracàs del comunisme, i la crisi mateixa d’Occident, incapaç de resoldre els seus propis problemes (atur, delinqüència, droga...). Al mateix temps, la mundialització accelerada provoca, com a reacció, un reforçament del desig d’identitat i d’espiritualitat. Així, la pertinença a una comunitat religiosa com a “tribu planetària”, que traspassa les fronteres, es veu com el particularisme més global, més universal. Per tant, el sentiment de pertànyer a una comunitat religiosa no és vist com un element de retorn al passat, sinó que és la columna vertebral més sòlida dels nacionalismes.
L’autor assenyala que cadascun de nosaltres és dipositari de dues herències: la vertical, que ve dels nostres avantpassats, de la tradició del nostre poble o de la comunitat religiosa, i l’horitzontal, que ve de la nostra època, dels nostres contemporanis. Malgrat que tots tenim més en comú amb els nostres contemporanis de qualsevol lloc del món civilitzat que amb els nostres avantpassats, en la percepció de la nostra identitat preval sobretot la tradició vertical. Hi ha una diferència, doncs, entre el que som i el que creiem que som; i precisament, si afirmem amb tanta passió les diferències és perquè cada vegada som menys diferents, cada dia que passa es redueixen les nostres diferències i augmenten les nostres semblances. Molta gent veu la mundialització no com una mescla enriquidora, sinó com una uniformització empobridora, una amenaça contra la qual cal lluitar per preservar la pròpia cultura, la pròpia identitat, els propis valors. Perquè la mundialització ens porta a dues realitats oposades, l’una favorable i l’altra desfavorable: la universalitat i la uniformitat. La universalitat implica que hi ha uns drets inherents a la dignitat de la persona que no poden ser atacats ni violats en nom d’una tradició particular; les tradicions només s’han de respectar en la mesura que són respectables, és a dir, en la mesura que respecten els drets fonamentals d’homes i dones. En aquest sentit, l’autor valora positivament el fet que puguen escampar-se per tot el món determinats trets de totes les cultures, com la cuina o la música. Però paral·lelament a la lluita per la universalitat dels valors, cal lluitar amb la uniformització empobridora, respectant la multiplicitat lingüística, artística o intel·lectual. L’autor adverteix dels perills d’empobriment per mitjà de l’extensió d’una cultura banal i estereotipada o per l’efecte d’amplificació per part dels mitjans de comunicació d’una opinió “políticament correcta”, o pitjor encara, per l’hegemonia d’una cultura dominant (la nord-americana) que pot portar a la desaparició d’altres llengües i cultures.
Quan una societat veu la modernitat com “la mà de l’estranger”, tendeix a rebutjar-la i a protegir-se’n. Per a evitar que la mundialització no desencadeni en milions de persones una reacció de rebuig sistemàtic, és essencial que la civilització global que construeix no aparegui com a exclusivament americana. Perquè tothom pugui reconèixer-s’hi, cal que hi hagi una mena de reciprocitat, per la qual totes les persones vegin que certs elements de la pròpia cultura són adoptats per la resta del món i passin a formar part del patrimoni universal. Cal que hi hagi signes d’identificació amb els quals cadascú pugui reconèixer-se i dels quals ningú no es consideri exclòs.
Però, al costat de la temptació d’hegemonia, hi ha la temptació del despit dels qui, profundament desconcertats, renuncien a comprendre el que passa, i han decretat que el món que els envolta és impenetrable, hostil, inhumà, demencial, demoníac, i es refugien en el seu paper de víctimes; s’instal·len en l’amargor, la resignació o la passivitat, de la qual no troben via per a sortir si no és per mitjà de la violència suïcida. A aquestes persones cal convèncer-los que el món és de tots els qui volen fer-s’hi un lloc: les transformacions tecnològiques i socials aporten avui en dia, més que mai, les oportunitats per a utilitzar-se com un instrument de llibertat, en què totes les llengües i cultures tenen el seu lloc.
En aquest sentit, l’autor es pronuncia decididament per la necessitat de protegir la diversitat de llengües i cultures, igualment que la diversitat ecològica. La llengua és, en competència amb la religió, un dels elements més determinants de la identitat. Però mentre que la religió és, per naturalesa, exclusiva, la llengua no ho és: un individu només pot tenir una religió, però pot tenir diverses llengües; per això, la llengua és alhora un factor d’identitat i un element de comunicació. Tanmateix, la llengua és l’eix de la identitat cultural, i tot ésser humà necessita una llengua d’identitat; per això, no hauria de plantejar cap dubte el dret de tothom a conservar la seva llengua d’identitat i a utilitzar-la lliurement. Per a gestionar la diversitat lingüística europea i mundial, l’autor proposa que cada individu hauria de conèixer almenys tres llengües: la seva pròpia; una altra llengua, europea o no, lliurement escollida, i l’anglès com a llengua universal.
L’autor dedica els últims capítols del llibre a les solucions que poden adoptar els països en què els seus habitants senten que pertanyen a diferents comunitats. D’antuvi, constata que la dictadura no és mai una solució (vegeu els exemples de l’antiga Iugoslàvia, o el ressorgiment de les religions en els antics països comunistes), i que tota solució s’ha de situar necessàriament en el marc de la democràcia. Hi ha dos sistemes oposats que cal evitar: l’un és un sistema de quotes (repartiment de càrrecs o esferes de poder entre les diverses comunitats) portat fins a l’extrem com s’ha fet al Líban, i l’altre és un sistema purament quantitatiu, sense protecció de cap mena per a les minories. Si no es respecten els drets de les minories, la llei de la majoria no serà sinònim de democràcia, llibertat i igualtat, sinó de tirania, servitud i discriminació. Cal respectar totalment i sense concessions la dignitat de la persona humana, amb independència de les seves creences o d’altres circumstàncies. Per tant, de vegades cal concebre certes excepcions o proteccions en els sistemes electorals que preservin els drets de les minories. Cal pertot arreu una reflexió serena i global sobre la millor manera de domesticar les “identitats feréstegues”.
A l’epíleg, l’autor resumeix la idea central del llibre: tothom hauria de poder-se identificar poc o molt amb el país on viu i amb el món actual. Tothom hauria de ser encoratjat a assumir la pròpia diversitat, a concebre la pròpia identitat com a producte de diferents pertinences, en lloc de confondre-la amb una de sola i d’erigir-la en pertinença suprema i en instrument d’exclusió, i de vegades de guerra. Els immigrants haurien de poder assumir la doble pertinença, mantenint els lligams amb la cultura d’origen i obrint-se a la cultura del país d’acollida. Caldria també que ningú no se sentís exclòs de la civilització comuna que s’està formant, que tothom pogués trobar-hi la seva llengua d’identitat i alguns símbols de la seva cultura. Tothom també hauria de poder incloure, com a element d’identitat, el sentiment de pertànyer a l’aventura humana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario