Davant de l’imminent tancament de la televisió pública valenciana, una bona
part de la societat valenciana se sent agreujada i fins i tot agredida, ja que aquest
tancament implica la desaparició d’un mitjà que havia d’haver servit per a
difondre i dignificar la llengua i cultura dels valencians. A part de la
necessària denúncia de les formes, completament improcedents, amb què el
Consell, en mans del PP, ha procedit a anunciar el tancament (sense cap avís ni
negociació prèvia, quasi amb nocturnitat i traïdoria, i a més com a
conseqüència d’un ERO tombat pels tribunals, és a dir, mal fet —una mostra més
de la ineptitud dels qui ens governen—), és necessari destacar que ara els
valencians ens quedem sense cap referent propi en les ones televisives, un
element més en la desvertebració i la despersonalització de la societat
valenciana de les quals és responsable el partit que (des)governa el nostre
País Valencià des de fa ja diverses —massa— legislatures. En definitiva, un autèntic
fracàs global, que exigiria la dimissió en ple del Consell i la convocatòria
d’eleccions anticipades.
Però la qüestió que jo vull plantejar és la següent: ¿complia la televisió
autonòmica el paper teòric que tenia assignat? Evidentment, no, i això
s’evidencia perquè molts dels qui ara protesten (i potser amb raó, pels motius
al·ludits més amunt) a penes veien —a penes véiem— el dit canal, per la seua
qualitat infame. Però, més encara: ¿podia complir amb eficiència la dita
televisió, en mans d’un altre govern d’un altre partit o partits, una funció
positiva per a la societat? En aquest punt, he de mostrar-me completament
escèptic. Una televisió pública, com la major part de les empreses públiques,
governada i gestionada per polítics, atendrà necessàriament criteris polítics,
i no criteris d’utilitat social, culturals, de qualitat, etc., per molt que
sobre el paper s’indique una altra cosa; és a dir, estarà al servei del poder.
Més encara: servirà com un instrument de propaganda i de manipulació, no sols
per part del govern de torn, sinó del poder com a tal, un poder més de l’Estat
—encara que siga en el seu vessant autonòmic— que s’imposa sobre el conjunt de
la societat i a costa d’aquesta. A més, com les empreses públiques en general,
tendirà necessàriament al sobredimensionament, al balafiament, al descontrol, a
la mala gestió, a la ineficiència, a l’amiguisme, al nepotisme, i en els
pitjors casos, a la corrupció, sense tindre en compte ni reparar en despeses i
sense poder avaluar si els suposats beneficis socials compensen o no les
despeses. Unes despeses hipertròfiques que són costejades per tota la societat,
de quantitats astronòmiques que podrien dedicar-se a altres partides més
necessàries, i que se sufraguen en forma d’impostos que detrauen recursos que,
sobretot en un moment de crisi, serien necessaris per a l’estalvi i la
inversió, és a dir, per a la creació de llocs de treball productius. Per damunt
de les voluntats i dels bons propòsits, aquesta és l’experiència real de les
televisions públiques, estatal i autonòmiques, que coneixem, siga quin siga el
partit que governe, excepte potser —i només per a no caure en generalitzacions
que puguen resultar excessives— alguna experiència concreta en algun moment
concret.
Perquè, si bé ho mirem, una ràdio o televisió pública potser van poder
haver tingut un paper de difusió en els temps pioners, quan ningú no sabia què
era això de la televisió. Però en aquests moments, en una societat oberta com
la nostra, en la qual qualsevol persona pot gaudir de multitud de canals d’allò
més variats i de diversos països, temàtiques i procedències, una televisió
pública, és a dir, gestionada per i per als interessos dels polítics, és, al
meu parer, una aberració, com ho seria una cadena de premsa pública —ningú no reclama
la seua existència, sobretot els qui vam conéixer la premsa del Moviment—, una
empresa de gasolineres públiques o una banca pública.
Però és que, pel fet que desaparega la radiotelevisió valenciana pública,
no tenen per què desaparéixer ni la ràdio i televisió en valencià, ni les
notícies i informacions respecte a la nostra comunitat, ni hem de renunciar a
la difusió de la llengua i cultura dels valencians. Si ens fixem bé, el poder
manipulador de l’Estat i de les organitzacions paraestatals és tal que ens ha
fet creure que el que no fa l’Estat no pot fer-ho la societat civil, si és que
realment interessa als ciutadans, quan realment aquesta societat civil sí que
pot fer-ho, i molt millor que l’Estat.
Des del meu punt de vista, el que cal reclamar dels poders públics és una
autèntica llibertat d’emissió en les ones de ràdio i televisió, consubstancial
a la llibertat d’expressió. És a dir, que l’atorgament de llicències de ràdio i
televisió no estiga sotmés, com succeeix ara, al criteri i a l’interés del govern
de torn (una altra imposició de l’Estat sobre els ciutadans). D’aquesta manera,
la mateixa plantilla de la radiotelevisió valenciana, adequadament
dimensionada, podria organitzar-se en cooperativa i continuar emetent —i és que
no té per què tancar-se; bastaria que els mateixos treballadors es feren càrrec
de gestionar-la si realment creuen que és viable, però assumint ells mateixos,
i no el conjunt de la societat, els beneficis o les pèrdues—. També podrien
constituir-se altres grups privats, no necessàriament amb ànim de lucre, encara
que sense excloure’l —pense, per exemple, en Acció Cultural, o qualssevol
altres que poguessen formar-se—, que podrien posar en marxa canals que
realitzessen molt millor les funcions que havia d’haver realitzat la televisió
pública, i absorbir els professionals que ara es quedaran sense treball, amb
l’aportació econòmica que fos necessària —si la societat valenciana considera
realment necessària una televisió en valencià i de qualitat, sens dubte sorgiran
els recursos necessaris, i la majoria dels valencians estarem disposats a
contribuir-hi—. Això permetria unes quotes autèntiques de llibertat i
pluralitat que la intervenció estatal ara no permet. I tot això, amb uns criteris
d’eficàcia i de qualitat capaços de fer un producte atractiu per als
espectadors, sense dilapidar uns recursos valuosos i sense fer carregar amb el
balafiament el conjunt de la societat. Uns criteris d’eficiència que només pot
aportar la propietat i la gestió privada, pel fet evident que d’aquesta eficiència
depén la seua subsistència, i en un règim de competència que servisca els
interessos dels consumidors.
