He reproduït la impressió que em va causar la lectura de l’Espill fa quasi vint anys. Des d’aleshores, s’han publicat diversos estudis sobre l’obra, que no he tingut encara oportunitat de consultar; m’agradaria, doncs, contrastar les meues conclusions amb altres persones interessades.
L’Espill, de Jaume Roig, obra cimera de la literatura catalana i valenciana del segle XV, ha estat considerat tradicionalment com a compendi de la misogínia, de llarga tradició literària a l’edat mitjana. Es tracta d’una llarga narració en primera persona, versificada en tetrasíl·labs apariats, en la qual el protagonista ens narra les seves aventures i desventures en les relacions amb les dones, contra les quals llança una diatriba ferotge. Totes les dones que troba pateixen dels vicis més accentuats: totes són brutes, alcavotes, lladres, adúlteres, emmetzinadores, caníbals... De les seves ires no se’n salven beguines ni monges, ni tan sols la mare ni les successives esposes del protagonista narrador, amb les quals manté relacions desastroses. En l’obra s’exemplifiquen amb detall i s'amplien fins a l’exageració tots els tòpics característics de la mentalitat medieval denigradors de la dona: caràcter luxuriós causat per l'ànsia per tenir fills, tabús relacionats amb la menstruació, etc. L’obra descriu un ambient patriarcal i masclista, on els matrimonis continuen acordant-se sense amor, i on l'home se sent amb dret de sotmetre la seva esposa, acusada d'adulteri, al judici de Déu, i a assassinar-la. A Castilla i Aragó, les dones adúlteres eren condemnades a mort; en un llarg sermó, el personatge bíblic Salomó s’apareix al protagonista i es lamenta que el fur de València es conforma amb una simple penitència.
Tanmateix, l’autor de l’obra, Jaume Roig, va ser un metge prestigiós de la ciutat de València, administrador de l’hospital d’En Clapers entre altres càrrecs professionals, benefactor del monestir de monges de la Trinitat, casat amb Isabel Pellicer fins a la mort d’aquesta, amb la qual va tenir sis fills i a la qual dedica paraules laudatòries en el mateix poema.
Com pot explicar-se aquesta contradicció paradoxal entre l’experiència vital de l’autor i la vida desgraciada i errant del protagonista de l’obra, i amb les idees i prejudicis d’aquest? Podríem pensar que, malgrat la seva vida acomodada i lliure de penalitats aparents, Jaume Roig mantenia una visió pessimista de la vida i de les relacions humanes, amb una actitud profundament misògina per part de l'autor. Tanmateix, aquesta explicació simplista no satisfà; Martí de Riquer, transmissor de la interpretació tradicional, no s'explica com un burgès, metge prestigiós, feliçment casat amb una dona de la qual conserva un tendre record, pare de sis fills, protector d'un convent de monges en el qual ingressà una de les seues filles, pot escriure una diatriba tal contra les dones, incloent-hi les monges, de tal calibre.
Per a trobar una explicació, cal observar en primer lloc que l’autor es distancia del seu personatge, de manera que ambdós no es puguin confondre. L’autor ens dóna nombroses pistes d’aquest distanciament. Per exemple, el narrador protagonista, pobre i malalt, acudeix a l’hospital d’En Clapers, on és maltractat i mal alimentat, i l’ha d’abandonar guarit a mitges; tanmateix, Jaume Roig era l’administrador de l’hospital. En diversos llocs de l’obra fa una acerada crítica contra les monges; tanmateix, Jaume Roig va ser benefactor del convent de la Trinitat, i tenia dues filles monges. Enmig del discurs de Salomó, a pesar de tots els esforços que aquest fa per denigrar totes les dones sense excepció, lloa tres personatges femenins, Sofia, Magdalena i Marta, potser per distracció; sembla com si els esforços per insultar les dones en general no siguin gaire sincers.
Però on queda més palès el distanciament de l’autor respecte al protagonista és al final de l’obra. En primer lloc, sembla que el personatge protagonista ens prega que no prenguem massa seriosament tot el que ha dit abans, quan diu que “... si he fals dit, / ja me’n penit (‘me’n penedeixo’) / cert de bon cor. / No hagen (‘tinguin’) por, / les assegure, / si bé’m murmure / que io’ls fes frau. / Car no és tan brau, / fer ni felló, / cert, lo lleó / com pintat par (‘pareix, sembla’). / Per no deixar /elles irades, / avalotades, / vers (‘cap a’) mi del tot, / vull dir un mot / per llur confort”. I aleshores fa la famosa lloança de la mateixa dona de Jaume Roig, sense perdre un toc d’humor final: “una lloable, / sola famosa / e fructuosa, / ben coneguda / dona, tenguda / per prous, valent. / Déu molt tement / e cristiana, / tota humana, / comunicable, / dolça i amable / e graciosa, / certa, curosa, / neta, gentil, / sabent, humil / e poc parlera, / mas (‘però’) gran fainera; / dona endreçada, / ben esforçada / en tot quant feia; / ses hores deia / e tot l’ofici; / mas lo servici / e treballar / per son orar / no romania; / a tots paria (‘pareixia, semblava’) / la llur persona / més hom que dona. / Des que só (‘sóc’) nat, / tanta bondat / no viu en fembra.”
I a continuació el narrador culmina la separació entre personatge i autor, quan aquell es refereix a aquest anomenant-lo pel seu nom en clau (“blanc e vermell”: ‘Jaume Roig’), al mateix temps que dóna oportunitat a aquest a expressar els seus vertaders sentiments cap a la seva dona, la qual anomena també en clau (“Is, primer mort, / lo peix llisser”: ‘Isabel Pellisser’): “D’aquesta’m membra (‘em recorda’) / que fon casada / e ben criada, / molt instruïda /e tal nodrida / pel marit seu, / lo qual la véu / molt ben morir; restà (sé-us dir) / desconsolat, / alineat, / fora de si. / Bé’l coneguí / suplantador / e lluitador; / blanc e vermell / és lo nom d’ell. / D’ella’m recort (‘me’n recordo’): / Is, primer mort, / lo peix llisser / hac (‘tingué’) nom primer. / Fon ma veïna, / mare, padrina / e fel amiga / no massa antiga / dona molt clara, / a mi molt cara; / res en lo món / mentres hi fon / no amí tant; / fiu dol e plant (‘plany’) / gran quan fallí (‘morí’); / de cor l’amí / extremament.
Sembla impossible, doncs, que un home que experimentava aquests sentiments cap a la seva dona, de la mort de la qual es va plànyer talment, tingués una concepció tan negativa i unes opinions tan abjectes sobre les dones en general. Tot ens fa pensar que l’aparent misogínia que expressa l’obra no és sincera, sinó fingida. Aquest fingiment queda confirmar pel que segueix, on es reprèn el to humorístic habitual: “Puix solament / en llur comuna / n’he trobat una / la qual mereix / un poc de greix / e qualque festa, / per sola aquesta, / los dic, me plau / ab elles pau / final firmar.”
I després de fer la lloança convencional i obligada de la Mare de Déu, l’obra acaba amb una proclamació d’igualtat: “Tots, finalment, / hòmens e fembres, / pròmens, profembres, / vixcam deçà, / salvats dellà, / direm: Amén”.
Crec que la clau de la interpretació pot trobar-se en el caràcter i propòsit de l’obra, que ens dóna l’autor quan ens diu que “La forja sua / stil e balanç / serà en romanç: / noves rimades, / comediades, / aforismals, / facecials...”; és a dir, l’autor vol fer aforisme i facècia, pretén aprofitar de manera enginyosa la matèria que es dóna per coneguda amb el propòsit de divertir, de fer riure, a manera de comèdia.
En efecte: el que ressalta immediatament de la narració és l’aspecte humorístic, accentuat per la difícil mètrica. Hi trobem episodis delirants de comicitat, que s’adiuen malament amb el caràcter pretesament moralitzador que tradicionalment se li ha atribuït; cal suposar que si hagués volgut fer un tractat didàctic o moralitzant ho hauria fet en prosa, y no en un vers difícil com fa Jaume Roig.
Sembla clar que la finalitat primordial de l’obra és divertir. L’autor pren com a matèria de les seves facècies tots els tòpics misògins i el que aconsegueix és una gran paròdia de la misogínia medieval. Acumulant tots els arguments misògins i exagerant-los fins al grotesc i l'esperpèntic, aconsegueix ridiculitzar-los per mitjà de la caricatura. Es tracta d’una actitud paral·lela a la de Cervantes amb el Quixot: critica i posa fi als llibres de cavalleria escrivint un llibre de cavalleries. Sembla que Jaume Roig aconsegueix el mateix: es burla de la literatura misògina amb una obra aparentment misògina carregada de comicitat. Una actitud profundament mediterrània, completament diferent a la de l'Arcipreste de Talavera, autor del Corbacho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario