Per la llibertat d’emissió televisiva

Davant de l’imminent tancament de la televisió pública valenciana, una bona part de la societat valenciana se sent agreujada i fins i tot agredida, ja que aquest tancament implica la desaparició d’un mitjà que havia d’haver servit per a difondre i dignificar la llengua i cultura dels valencians. A part de la necessària denúncia de les formes, completament improcedents, amb què el Consell, en mans del PP, ha procedit a anunciar el tancament (sense cap avís ni negociació prèvia, quasi amb nocturnitat i traïdoria, i a més com a conseqüència d’un ERO tombat pels tribunals, és a dir, mal fet —una mostra més de la ineptitud dels qui ens governen—), és necessari destacar que ara els valencians ens quedem sense cap referent propi en les ones televisives, un element més en la desvertebració i la despersonalització de la societat valenciana de les quals és responsable el partit que (des)governa el nostre País Valencià des de fa ja diverses —massa— legislatures. En definitiva, un autèntic fracàs global, que exigiria la dimissió en ple del Consell i la convocatòria d’eleccions anticipades.

Però la qüestió que jo vull plantejar és la següent: ¿complia la televisió autonòmica el paper teòric que tenia assignat? Evidentment, no, i això s’evidencia perquè molts dels qui ara protesten (i potser amb raó, pels motius al·ludits més amunt) a penes veien —a penes véiem— el dit canal, per la seua qualitat infame. Però, més encara: ¿podia complir amb eficiència la dita televisió, en mans d’un altre govern d’un altre partit o partits, una funció positiva per a la societat? En aquest punt, he de mostrar-me completament escèptic. Una televisió pública, com la major part de les empreses públiques, governada i gestionada per polítics, atendrà necessàriament criteris polítics, i no criteris d’utilitat social, culturals, de qualitat, etc., per molt que sobre el paper s’indique una altra cosa; és a dir, estarà al servei del poder. Més encara: servirà com un instrument de propaganda i de manipulació, no sols per part del govern de torn, sinó del poder com a tal, un poder més de l’Estat —encara que siga en el seu vessant autonòmic— que s’imposa sobre el conjunt de la societat i a costa d’aquesta. A més, com les empreses públiques en general, tendirà necessàriament al sobredimensionament, al balafiament, al descontrol, a la mala gestió, a la ineficiència, a l’amiguisme, al nepotisme, i en els pitjors casos, a la corrupció, sense tindre en compte ni reparar en despeses i sense poder avaluar si els suposats beneficis socials compensen o no les despeses. Unes despeses hipertròfiques que són costejades per tota la societat, de quantitats astronòmiques que podrien dedicar-se a altres partides més necessàries, i que se sufraguen en forma d’impostos que detrauen recursos que, sobretot en un moment de crisi, serien necessaris per a l’estalvi i la inversió, és a dir, per a la creació de llocs de treball productius. Per damunt de les voluntats i dels bons propòsits, aquesta és l’experiència real de les televisions públiques, estatal i autonòmiques, que coneixem, siga quin siga el partit que governe, excepte potser —i només per a no caure en generalitzacions que puguen resultar excessives— alguna experiència concreta en algun moment concret.

Perquè, si bé ho mirem, una ràdio o televisió pública potser van poder haver tingut un paper de difusió en els temps pioners, quan ningú no sabia què era això de la televisió. Però en aquests moments, en una societat oberta com la nostra, en la qual qualsevol persona pot gaudir de multitud de canals d’allò més variats i de diversos països, temàtiques i procedències, una televisió pública, és a dir, gestionada per i per als interessos dels polítics, és, al meu parer, una aberració, com ho seria una cadena de premsa pública —ningú no reclama la seua existència, sobretot els qui vam conéixer la premsa del Moviment—, una empresa de gasolineres públiques o una banca pública.

Però és que, pel fet que desaparega la radiotelevisió valenciana pública, no tenen per què desaparéixer ni la ràdio i televisió en valencià, ni les notícies i informacions respecte a la nostra comunitat, ni hem de renunciar a la difusió de la llengua i cultura dels valencians. Si ens fixem bé, el poder manipulador de l’Estat i de les organitzacions paraestatals és tal que ens ha fet creure que el que no fa l’Estat no pot fer-ho la societat civil, si és que realment interessa als ciutadans, quan realment aquesta societat civil sí que pot fer-ho, i molt millor que l’Estat.

Des del meu punt de vista, el que cal reclamar dels poders públics és una autèntica llibertat d’emissió en les ones de ràdio i televisió, consubstancial a la llibertat d’expressió. És a dir, que l’atorgament de llicències de ràdio i televisió no estiga sotmés, com succeeix ara, al criteri i a l’interés del govern de torn (una altra imposició de l’Estat sobre els ciutadans). D’aquesta manera, la mateixa plantilla de la radiotelevisió valenciana, adequadament dimensionada, podria organitzar-se en cooperativa i continuar emetent —i és que no té per què tancar-se; bastaria que els mateixos treballadors es feren càrrec de gestionar-la si realment creuen que és viable, però assumint ells mateixos, i no el conjunt de la societat, els beneficis o les pèrdues—. També podrien constituir-se altres grups privats, no necessàriament amb ànim de lucre, encara que sense excloure’l —pense, per exemple, en Acció Cultural, o qualssevol altres que poguessen formar-se—, que podrien posar en marxa canals que realitzessen molt millor les funcions que havia d’haver realitzat la televisió pública, i absorbir els professionals que ara es quedaran sense treball, amb l’aportació econòmica que fos necessària —si la societat valenciana considera realment necessària una televisió en valencià i de qualitat, sens dubte sorgiran els recursos necessaris, i la majoria dels valencians estarem disposats a contribuir-hi—. Això permetria unes quotes autèntiques de llibertat i pluralitat que la intervenció estatal ara no permet. I tot això, amb uns criteris d’eficàcia i de qualitat capaços de fer un producte atractiu per als espectadors, sense dilapidar uns recursos valuosos i sense fer carregar amb el balafiament el conjunt de la societat. Uns criteris d’eficiència que només pot aportar la propietat i la gestió privada, pel fet evident que d’aquesta eficiència depén la seua subsistència, i en un règim de competència que servisca els interessos dels consumidors.

En resum: cal exigir que es torne a la societat civil totes aquelles activitats que l’Estat ha usurpat i que els ciutadans, mitjançant les associacions lliures oportunes, poden realitzar de manera molt més eficient en benefici dels consumidors —que som tots—, i reservem per a l’Estat únicament aquelles funcions que en són pròpies —un altre tema de reflexió seria quins són realment aquestes funcions—, i que no podrà desenvolupar si dilapida els recursos necessaris per a les dites funcions, o que haurien de quedar en mans dels ciutadans per al consum, l’estalvi i la inversió productiva. I, sobretot, reivindiquem la llibertat d’expressió i la fi de l’adoctrinament i de la manipulació de l’opinió pública per part de l’Estat i altres organitzacions paraestatals.